¡Es Navidad! La temporada más amada y odiada del año. Noches de paz, noches de amor, de consumismo exacerbado y cenas obligadas. Reuniones con los seres queridos y esos otros cuyas opiniones políticas tenemos tantas pocas ganas de oír. ¡Y las películas! Todas esas películas que nos negamos a ver el resto del año porque no es temporada (si sois unos maniáticos de mierda como yo). Todos tenemos nuestra lista, y desde el año pasado incluí una más entre Die Hard, Gremlins o The Nightmare Before Christmas: Krampus, de Mike Dougherty. Seguir leyendo «Krampus: Abrazar lo Ridículo»
Una sitcom situada al paradís? Pot sonar estrany, però està passant. I està passant gràcies a ni més ni menys que Michael Schur, el creador de Parks and Recreation i Brooklyn Nine-Nine, que també va ser, en el seu moment, guionista de The Office versió americana i d’alguns sketchs de Saturday Night Live. Schur porta temps entrenant-se en el marc de la comèdia, però la peça que ens ha presentat amb aquesta sèrie de NBC que està a Netflix Espanya és un món nou. Literalment.
La comèdia de Schur sempre ha tingut una cosa: un punt picant, un punt de repte, escapa de la pura comèdia blanca i respectuosa, dels gags simpàtics que podríem trobar a una sitcom amable com Friends. El que ha fet amb The Good Place, però, escapa de tot això. És un món de comèdia nou. Crea un entorn de pau i tranquil·litat, amb bromes senzilles, amb personatges tranquils, per de cop i volta tergiversar l’univers que t’estaves creant a la teva ment i deixar anar algun gag que cau com una bomba a la lectura de l’espectador. Una bomba, tot sigui dit, molt satisfactòria.
A la protagonista, Eleanor Shellstrop, l’encarna la polifacètica Kristen Bell. És una noia que desperta a “the good place”, el que seria l’equivalent al Paradís a l’univers creat per Schur, després de morir atropellada per un camió amb anuncis de disfunció erèctil. No va portar mai una bona vida, i des del primer moment és conscient que ha estat massa egoista i dolenta en vida com per haver acabat en un lloc com aquell. Les seves inseguretats i sospites es confirmen quan va coneixent el lloc on és i la resta dels seus habitants: tots són bona gent, que van morir en actes heroics o que van dur vides exemplars.
Això no és tot. A “The Good Place”, cada persona que ha mort pot trobar la seva ànima bessona. En el cas d’Eleanor, es tracta de Chidi (interpretat per William Jackson Harper), un professor universitari de filosofia i ètica que creu que el pitjor que va fer en vida va ser beure llet d’ametlla malgrat saber que era dolenta pel medi ambient. Els seus veïns són Tahani (interpretada per Jameela Jamil), una dona jove que va dedicar la seva vida a la caritat, i Jianyu (Manny Jacinto), un monjo budista amb un vot de silenci que manté fins i tot després de la mort.
Eleanor va coneixent la gent i descobrint l’entorn, va aprenent. Una de les coses que aprèn és l’existència de “The Bad Place”, l’equivalent a l’Infern de l’imaginari popular, amb tots els tipus de tortura imaginables. Així doncs, l’objectiu d’Eleanor es converteix en mantenir la seva falsa identitat, costi el que costi. Perquè qui no voldria una vida en un poble bonic, amb veïns somrients, ànimes bessones i bars preciosos amb iogurt gelat?
Però no tot pot anar bé, i de seguida que arriba Eleanor comencen els desastres al districte on està vivint. Desastres del nivell de pluja d’escombraries, animals gegants o gambes voladores. I ni tan sols gambes vives, cues de gamba per còctels.
Si no us sembla motiu suficient per veure-la que el seu creador sigui Michael Schur, faré una crida als fans de Damon Lindelof. Una de les ments darrere el fenomen de Lost, el creador de The Leftovers i guionista de pel·lícules com Tomorrowland, Star Trek: Into Darkness o Prometheus, Lindelof és una de les primeres persones que va sentir a parlar sobre el projecte. Schur, quan encara estava desenvolupant-lo, el va trucar i va quedar amb ell per explicar-li de què anava el projecte i com el pensava fer. Lindelof no només el va animar, sinó que el va posar en contacte amb Drew Goddard, que també havia estat guionista de Lost i que ha dirigit obres com The Cabin in the Woods, i que ara és un dels productors de The Good Place. Schur assegura que va ser quan va tenir el recolzament de Lindelof que va saber que podia tirar el projecte endavant. Em pregunto, veient la importància que té Lindelof per Michael Schur, si és coincidència que la protagonista de The Good Place nasqués el dia 14 d’octubre (data rellevant a la sèrie de Lindelof The Leftovers).
Una altra de les coses destacables de la sèrie és la seva diversitat. Malgrat que la protagonista inicial sigui Eleanor Shellstrop, encarnada per Kristen Bell, la sèrie acaba adoptant un to molt coral on Tahani, Jason i Chidi, els tres considerats POC (People of Color), tenen el mateix protagonisme. Eleanor és d’Arizona, estatunidenca de tota la vida. Tahani és anglesa i paquistanesa i es va criar a l’alta societat a Londres. Chidi va néixer a Nigèria i es va criar al Senegal, és un professor universitari d’ètica moral.
Això és destacable per diverses raons. La primera, perquè en l’època Trump mostrar un ambient divers i no conflictiu és una manera de normalitzar la convivència entre diferents col·lectius. Com es diu sempre, la ficció mostra la realitat, i The Good Place projecta una imatge positiva de tolerància i normalització. També hi ha relacions amoroses i, de la mateixa manera, les normalitza. De nou, si hi ha problemes a la relació no serà per les diferències culturals o d’origen dels personatges, sinó per la seva personalitat o els problemes que poden tenir a The Good Place. I mostrar relacions interracials a la televisió contribueix a normalitzar-les a la vida real.
The Good Place normalitza les relacions entre personatges, però ho fa sense voler insistir en que és tolerant o diversa. És a dir, no es menciona gairebé mai l’origen dels personatges o el seu color de pell, no com a part important de la seva trama o personalitat, com a mínim. De fet hi ha un gag on Eleanor és incapaç de pronunciar correctament el nom de Chidi. No es mostra dient “mireu, un nom nigerià difícil”, sinó com una manera de remarcar la personalitat egocèntrica i desagradable d’Eleanor. I m’atreviria a dir que aquest moment és el més intens a nivell d’exploració interracial de tota la sèrie. I és que, siguin bons o dolents, vinguin d’on vinguin, el paradís és un lloc per tothom. Per persones.
Si necessiteu una comèdia que no requereixi molta estona, mireu-la. Si voleu veure un dimoni representat pel brillant Adam Scott que encarna el més pur sexisme clàssic de Trump, mireu-la. Si voleu veure una de les sèries més diverses del panorama actual, mireu-la. Si voleu gaudir de l’humor astut de Parks and Recreation o Brooklyn Nine-Nine, mireu-la. En resum: feu-vos un favor, alegreu-vos el dia i mireu la sèrie.
Alexandra Gantzer
Si buscáis «Death Note» en el amplio abanico de redes sociales existentes (en especial Twitter, YouTube o, Dios nos libre, Facebook), veréis que la mayor parte de las biliosas opiniones del vulgo coinciden en una cosa: «no es como el anime» (o el manga, pero no suelen mencionarlo). Y tienen razón. Aún así, habiendo disfrutado la serie en su día, me dispongo a reivindicar esta deleznable adaptación americana y su tergiversación del material original.
Hay una serie de requisitos que, a mi parecer, los fans harían bien en cumplir si no quieren sentir ganas irremediables de escribir sus propios nombres en el Cuaderno:
1) El Espectador de Death Note deberá tolerar la idea de que un estudio americano se apropie de la historia y la adapte a una lógica distinta.
2) El Espectador de Death Note necesitará aceptar que la historia difiere muchísimo del manga/anime/live-actions japoneses/musical, como su director ha repetido incontables veces.
3) El Espectador de Death Note no deberá sentir intolerancia hacia los neones, los sintetizadores, el gore descerebrado, la falta de seriedad y demás elementos del estilo de Adam Wingard. Seguir leyendo «Adaptación Atípica, Reacción Típica: Death Note, de Adam Wingard»
Te encuentras en una sala de juntas llena de ejecutivos. Todos cumplen los mismos requisitos: hombres, cincuenta años o más, trajes. Conocen el mercado cinematográfico actual. Saben qué quiere el público, qué lucecitas hay que poner en sus pantallas para que arrojen billetes sin reparo alguno a sus cuentas corrientes. La única duda que albergan es qué va a hacerles su mujer de cenar cuando lleguen a sus casas suburbanas. Ah, y cómo coño vas a hacerles perder el tiempo esta vez.
Por eso cuando mencionas la palabra «universo cinematográfico», la mesa alrededor de la cual se sientan gana dos palmos altura. Es (esperemos) la primera vez que ves un mueble siendo alzado por una decena de erecciones simultáneas. Ojos saltones y rodeados de arrugas están clavados en ti, y no puedes dejar de mirar la mesa alzada. Empiezas a sudar. Continúas la explicación: una película para cada personaje de aquella propiedad. Hay un elemento que las conecta a todas más allá de las referencias entre ellas: una agencia/organismo secretista dedicado a seguir la pista a dichos personajes. Cada entrega sienta unas expectativas que deben ser resueltas en una épica película-clímax donde esos personajes se unen y luchan por una causa común. Varias cejas se alzan, y recuerdas mencionar que por supuesto van a hostiarse entre ellos durante el camino. Eso era muy importante y no te perdonas haberlo olvidado. Seguir leyendo «Pesos Pesados: Godzilla, King Kong y Warner Bros»
“I’m The Doctor. I’m an alien from outer space, I’m a thousand years old, I’ve got two hearts and I can’t fly a plane!” —Eleventh Doctor, The Bells of Saint John, Doctor Who, in no way specifying gender.
As news of Jodie Whittaker taking over controls to the TARDIS swept the internet, making it implode in ten thousand different ways as people everywhere raced to their screens, their phones, their keyboards in desperate need to articulate anything even remotely close to an opinion about the BBC’s bold decision —and the use of this adjective is, unfortunately, already a statement—, we were bombarded with a storm of insults, praise and congratulations. Nobody seemed to focus on her capabilities. Nobody cared to look up her filmography other than the punctual Broadchurch reference.
Everyone was too busy worrying about her gender.
If you’ve been lurking the most mainstream corners of the internet and the infamous world of the self-centered, narcissistic social networks we are now so accustomed to, you’ve probably heard, read, or formed some kind of an opinion about Netflix’s newest binge-watchable show, 13 Reasons Why. If, like many others, you’ve been subjected to a constant shower of recommendations to watch this thirteen episode narrative, you might want to stop reading this right now. But, if you’re among those who believe in the necessity of confronting society’s most taboo topics like a beer-centered discussion on whether last night’s goal was on off-side or not, there’s a high chance you should press play on episode one —tape one— and begin the journey on Hannah Baker’s dying words.
Seguir leyendo «Human Hypocrisy and Why 13 Reasons Why Is the Show We Need»
«Mahiru de aru. Tokubetsu kyūkōressha wa man’in no mama zensokuryoku de kakete ita. Ensen no shōeki wa ishi no yōni mokusatsu sareta.»
Era migdia. Un tren exprés ple passava a tota velocitat i una petita estació al costat de la via era ignorada com una pedra.
Així s’inicia Atama narabi ni hara, la novel·la curta de l’autor japonès Richii Yokomitsu publicada l’any 1924 a la revista Bungeijidai, publicació literària darrere la qual hi havia moltes de les que esdevindrien les grans lletres del país durant el segle XX. És rematadament complicat (o directament impossible) trobar alguna cosa de Yokomitsu a les biblioteques del nostre territori, fins i tot en les especialitzades (sí, catàleg d’Estudis Orientals de la Universitat Pompeu Fabra, et miro a tu), però aquest petit fragment és suficient per definir el to del qual vull parlar al llarg de l’assaig. És un fragment que no sembla tenir gaire substància, ho reconec, però estic segur que si continuéssim aquesta novel·la curta quedaríem astorats davant un estil que no només és absolutament plaent de llegir, sinó que és força diferent a tota la nostra tradició literària occidental.
Seguir leyendo «VI. Joe Hisaishi – La sensibilitat japonesa»
L’altre dia vaig anar a veure Múltiple. Havia llegit crítiques bastant bones així que vaig asseure’m a la butaca amb ganes de patir. M’esperava un thriller psicològic que em posés la pell de gallina i em deixés sense dormir quan arribés a casa. Va començar la pel·lícula i la primera imatge em va semblar bonica. La segona també. Fins aquest moment, la pel·lícula tenia bona cara.
Però llavors van començar a parlar. Seguir leyendo «Múltiple (o com destrossar una bona pel·lícula amb un mal guió)»
Extravagant characters seem to be contemporary television’s own personal fetish. Whether in the shape of a thousand year old alien with a time machine, a neurotic doctor who hates his patients, or a high-functioning sociopath who just so happens to be a consulting detective, we seem to be utterly enchanted by the extravagance and brilliance of those main characters who often self-define themselves as geniuses or, who, far too often, are looked up to with awe and amazement by those other, less intellectually proficient supporting characters that accompany them. The Doctor’s companions, James Wilson, John Watson —all of them loyal, charismatic, and brave. All of them less incredible than their unbelievably talented counterparts.
Seguir leyendo «Dirk Gently, Or The Show Where No One Knows Anything»
CriticCats 