VI. Joe Hisaishi – La sensibilitat japonesa

«Mahiru de aru. Tokubetsu kyūkōressha wa man’in no mama zensokuryoku de kakete ita. Ensen no shōeki wa ishi no yōni mokusatsu sareta.»

Era migdia. Un tren exprés ple passava a tota velocitat i una petita estació al costat de la via era ignorada com una pedra.

Així s’inicia Atama narabi ni hara, la novel·la curta de l’autor japonès Richii Yokomitsu publicada l’any 1924 a la revista Bungeijidai, publicació literària darrere la qual hi havia moltes de les que esdevindrien les grans lletres del país durant el segle XX. És rematadament complicat (o directament impossible) trobar alguna cosa de Yokomitsu a les biblioteques del nostre territori, fins i tot en les especialitzades (sí, catàleg d’Estudis Orientals de la Universitat Pompeu Fabra, et miro a tu), però aquest petit fragment és suficient per definir el to del qual vull parlar al llarg de l’assaig. És un fragment que no sembla tenir gaire substància, ho reconec, però estic segur que si continuéssim aquesta novel·la curta quedaríem astorats davant un estil que no només és absolutament plaent de llegir, sinó que és força diferent a tota la nostra tradició literària occidental.

V. Hans Zimmer – Postmodernisme, camaleons i una nit amb Mecano

En el cinema hi ha coses preparades per ser explícites i coses preparades per ser implícites. Coses en les quals l’equip creatiu espera que ens fixem i coses que juguen a un segon nivell, essencials per l’experiència però subordinades a allò més evident. Per això sovint s’aprecia molt més la labor dels actors que, per exemple, la dels directors de fotografia, responsables de què literalment puguem veure aquests actors. No obstant, hi una labor concreta que crec que queda al marge entre l’implícit i l’explícit en les pel·lícules: la del compositor. Parlem d’una tasca extremadament difícil, ja que al compositor se li requereix crear música que aporti alguna cosa a l’escena i a l’espectador, però al mateix moment no pot robar protagonisme al que està passant a la pantalla. Si és capaç de trobar l’equilibri, d’aportar melodies memorables que enlloc de fer ombra a l’acció l’engrandeixen, llavors potser a Hollywood tindrà una oportunitat.

IV. Shane Carruth, Upstream Color – La humanitat sona així

Hi ha un punt en la vida acadèmica en què el teu professor, els teus pares o els teus amics se’t planten davant i et deixen anar la gran pregunta: “Ets de ciències o de lletres?”. Per “ciències” ens referim a tot allò empíric, demostrable, inqüestionable (matemàtiques, física, química, biologia) i per “lletres” entenem disciplines més subjectives, artístiques i creatives. És una pregunta realment difícil perquè, en certa manera, t’obliga a definir-te com a persona. La opció que triïs t’emmarcarà com a individu racional o emocional, analític o passional, lògic o sentimental, d’hemisferi dret o d’hemisferi esquerre (cerebralment parlant).

III. Arcade Fire (& Owen Pallett), Her – «Només som músics de rock»

Durant les últimes dècades hem pogut veure una nova tendència en el món de les bandes sonores amb la incursió de grups consolidats de l’escena musical mainstream. A vegades, ja sigui perquè el director creu que el seu so funcionarà en la pel·lícula o bé per l’impuls comercial que pot donar el seu nom, aquests artistes coneguts per tots aprofiten l’espai entre el final d’una gira i la reentrada a l’estudi per iniciar projectes paral·lels com a compositors per films.

II. Levi, Bensi & Jurriaans – Horror en clau indie

Fer terror no és gens fàcil. Parlem del que probablement sigui el gènere que més activa l’espectador, així que més val fer-ho bé. Encara que no sóc un gran fan del cinema de terror (realment costa trobar una obra que transgredeixi o aprofiti plenament uns recursos que, malgrat ser la base d’aquests films, ja tenim massa vistos), una bona pel·li d’aquestes és una autèntica obra d’enginyeria on tots els elements han de funcionar. I un d’aquests elements, un dels més importants, és la música.

I. Trent Reznor & Atticus Ross, The Social Network – L’altra manera

La 83a edició dels Oscars no va tenir res de remarcable. Aquell 27 de febrer de 2011, al Teatre Kodak de Los Ángeles es van entregar dues dotzenes d’estatuetes, entre les quals van destacar, com sempre, les que premiaven al millor film (The King’s Speech està molt bé i és molt elegant, però tampoc aporta res de nou enlloc), als millors actors (amor absolut cap a Natalie Portman a Black Swan) i… bé, les de sempre.