Hi ha un punt en la vida acadèmica en què el teu professor, els teus pares o els teus amics se’t planten davant i et deixen anar la gran pregunta: “Ets de ciències o de lletres?”. Per “ciències” ens referim a tot allò empíric, demostrable, inqüestionable (matemàtiques, física, química, biologia) i per “lletres” entenem disciplines més subjectives, artístiques i creatives. És una pregunta realment difícil perquè, en certa manera, t’obliga a definir-te com a persona. La opció que triïs t’emmarcarà com a individu racional o emocional, analític o passional, lògic o sentimental, d’hemisferi dret o d’hemisferi esquerre (cerebralment parlant).
Shane Carruth és un individu que escapa a aquesta distinció. Per ell, “ciències” i “lletres” no són conceptes que s’exclouen, sinó que es poden complementar. Ara bé, per fer-ho cal ser: 1) un geni, i 2) trobar un espai que permeti escapar d’aquesta dicotomia com, en el seu cas, és el cinema de ciència-ficció. Tot i això, us asseguro que no heu vist mai res com el que fa Carruth. I és que parlem d’una figura que, malgrat criar-se en l’àmbit de les matemàtiques i l’enginyeria de software (diplomat i tot), va trobar en les pel·lícules un espai on exposar una visió que porta la sci-fi fins a terrenys insospitats. I ho fa amb el màxim control possible: ell dirigeix, escriu, produeix, actua, edita i distribueix. Ah, i també composa la banda sonora.
Carruth va donar la campanada al festival de Sundance l’any 2004, quan va presentar a competició una pel·lícula que havia rodat amb un pressupost de només 7.000$ dòlars. Primer, que així es deia la seva òpera prima, narrava la història de dos companys de feina que havien inventat, per accident, una màquina del temps. Fins aquí bé, oi? Doncs pocs s’esperaven trobar en Primer la pel·lícula de viatges temporals més críptica, incomprensible i estimulant que es recorda (algun crític la va definir com “la pel·lícula més fresca del gènere des de 2001: A Space Odyssey”). Amb el Gran Premi del Jurat es va reconèixer a un cineasta debutant que no donava cap mena de concessió a l’espectador a l’hora d’introduir-lo en terreny científic o fer entendre el propi argument de la pel·lícula, capaç de carregar sobre les espatlles la feina d’un equip sencer i portador d’una visió tremendament personal. Algú amb una ment tan brillant com per portar les “ciències” en el món de les “lletres”. Una contradicció.
La segona pel·lícula, Upstream Color, no va arribar fins 2013 (el fet que passessin nou anys entre totes dues pel·lícules no ens dóna gaires esperances de veure la tercera aviat). I la cosa seguia igual d’al·lucinant, potser més i tot. La història d’amor d’una parella, l’existència de la qual anava lligada a la d’un organisme immortal, canviava la complexitat argumental de Primer per un aprofundiment en l’imaginari de Carruth. Segueix sent un film confús que trenca (potser una paraula més adequada és “viola”) l’estructura narrativa convencional, però que dóna un sentit a les imatges, la llum, els colors i el so que no va poder donar en un primer film construït amb la fredor d’uns diàlegs constants i escandalosament racionals.
Com ja hem dit, Carruth és un d’aquells directors demiúrgics que s’encarreguen ells mateixos de la música de les seves pel·lícules. I encara és més interessant si, pel que he pogut llegir, el cineasta no sembla haver estudiat mai música ni haver fet classes de cap instrument. Al escoltar les composicions de Primer, veiem que Carruth realment té molt clar el que vol i, intuïtivament, troba les melodies adequades al to de la pel·lícula. Al cap i a la fi, no se’ns hauria de fer estrany que es defensés amb el piano si ha aconseguit dominar la tècnica cinematogràfica ell solet. Sense voler-li treure mèrit, cal dir també que aquesta primera pel·lícula no demana un pes tan marcat d’una banda sonora que, tot i ser força original, està destinada aquí simplement a acompanyar la història. Però Upstream Color és una altra cosa, igual que també ho és la seva música.
Molta gent ha coincidit en parlar de Primer com una pel·li que cal entendre i d’Upstream Color com una que s’ha de sentir. No els hi falta gens de raó: en la primera es requereix tota la nostra atenció per desxifrar les explicacions dels protagonistes, mentre que en la segona, malgrat que ens perdem en la història, la seva estètica i idees, tot i que puguin semblar inconnexes en una primera instància, provoquen un marc de sensacions únic. Sí, Carruth no perd a Upstream Color el seu rigor científic, però sí que, enlloc de ser totalment racional com a Primer, aquí és més aviat emocional. Musicalment això es tradueix en dos caràcters molt separats: el soundtrack de Primer és compressiu (enquadra l’audiència en la narrativa a l’estil tradicional, de manera que en un moment de tensió tindrem un fil musical de tensió), mentre que el d’Upstream Color és expansiu. Per entendre què vull dir amb “expansiu”, però, cal que primer parlem d’un estil de música conegut com ambient.
El 1920, Erik Satie (aquest any celebrem el 150è aniversari del seu naixement, enhorabona!) presentava al públic el que ell va anomenar com Musique d’Ameublement, és a dir, “Música de Mobiliari”. La intenció d’aquesta música era, simplement, crear vibració, ser alguna cosa que sona de fons, que pot ser ignorada. Aquesta Música de Mobiliari és el referent directe del que va fer més tard el compositor Brian Eno, que l’any 1978 llançava al mercat Ambient I: Music for Airports. Eno esdevé llavors la figura principal d’un estil que havia anat fent-se un lloc per Alemanya i Regne Unit durant els 70 i que era responsable d’una música que podia ser tant ignorable com interessant. L’ambient, que així es va anomenar el gènere, proposava l’ús de nous recursos musicals electrònics de creació i gravació per evocar paisatges sonors i atmosferes deslligats de la música més tradicional.
Quan parlem d’ambient, llavors, parlem de cançons sense una estructura clara, pràcticament sempre sense percussió o ritmes concrets. No hi ha melodies cantables, sovint les harmonies es barregen en capes i capes de so fins a fer-se impossible saber quan acaba una i comença l’altra. És una música que alguns han considerat avorrida, sense direcció clara, però que, encara que no li parem atenció, va calant dintre nostre. Shane Carruth presentava a Primer una banda sonora que anticipava ja alguns d’aquests elements, però que, com ja hem dit, no va explotar del tot pel pes que requeria la trama argumental. Però Upstream Color demanava aquest nou nivell sonor. Potser avancem en la pel·lícula sense saber què està passant, però hi ha idees i sensacions que estem absorbint quasi sense saber-ho; amb la música passa exactament el mateix.
Qui hagi tingut curiositat per buscar la banda sonora d’Upstream Color s’haurà adonat que, fins i tot abans d’escoltar-la, hi ha una cosa que ja ens crida l’atenció: els títols de les cançons. Amb noms que van des de “The Finest Qualities Of Our Nature Like The Bloom On Fruits Can Be Preserved” a “A Low And Distant Sound Gradually Swelling And Increasing”, Carruth anomena els quinze temes que formen la seva banda sonora amb cites de Walden, obra de l’americà Henry David Thoreau. Aquest assaig, que narra els vint-i-quatre mesos passats per l’autor en una cabana enmig de la naturalesa, esdevé un element important dins la trama i tracta, en si mateix, temes que també es veuen reflectits en la pel·lícula.
El cas és que Thoreau va ser una de les principals figures del transcendentalisme, una corrent de pensament apareguda a mitjans del segle XIX que defensava la recerca d’una realitat superior a la que només podem accedir si ens alliberem de la raó i el coneixement empíric. Pels defensors d’aquesta doctrina, la societat i les institucions han corromput la puresa inherent de l’home, el qual té dins seu la naturalesa divina de l’Univers. Déu n’hi do, no? El cas és que, per molt que pugui sonar molt esotèric, el transcendentalisme i els seus autors (aquí Thoreau) tractaven temes lligats a l’existència humana, a tot allò que significava viure. Carruth, a Upstream Color, també proposa reflexions semblants: sota la obtusa superfície del film bateguen temes com la naturalesa humana, el lliure albir, la connexió entre tots nosaltres, etc. Tot plegat qüestiona, amagant-ho darrere cada pla, el què de ser humà.
Recuperem ara els plantejaments de la música ambient, que ens acompanya durant tota la pel·lícula. I aquí és on ens tirem de cap a la piscina: pot ser que tingui alguna relació amb totes aquestes meditacions que hem tractat? Si ens ho parem a pensar, l’ambient refusa qualitats formals de la música com és l’estructura i el ritme, de la mateixa manera que el transcendentalisme nega, per assolir veritats absolutes, el racionalisme tradicional. Paral·lelament, l’ambient dóna màxima importància al to, la textura i l’atmosfera, sinònims del que els pensadors podrien considerar com allò eteri o diví. Carruth no composa la música fent ús de la raó, sinó de la intuïció subjectiva, que pels transcendentalistes és més adequada que el coneixement empíric. No sé si m’explico…
Upstream Color és una gran metàfora sobre la vida. És un The Tree of Life, però ben fet (i sense dinosaures). És una d’aquelles pel·lícules més grans que la vida mateixa però que s’esforça, amb el seus aires indie, per no semblar-ho. Amb aquesta pel·lícula, Carruth sembla voler accedir al centre de l’experiència vital, al coneixement superior que els transcendentalistes aspiren a tenir algun dia sobre què és la vida. El més semblant que podem tenir a fer una ullada a aquest coneixement, però, és la gran metàfora que Carruth composa a través de les imatges. Però no hi ha un ànim de transcendir solament amb el que es veu: fer servir música ambient per la banda sonora ens fa pensar que potser aquest gènere és també, per la seva banda, una espècie de vehicle que ens porta a grans revelacions.
El resultat d’això és, llavors, una banda sonora composada de tal manera que no segueix els principis lògics i tradicionals, sinó que és simplement fruït de la intuïció de Carruth. És aquesta forma de creació musical la que més s’assimila a una forma de pensar i veure la vida que ens permeti entendre-ho tot plegat? Creure això ja és cosa de cadascú, però el que sí que és innegable és que és en la música on el Shane Carruth “de ciències” queda més lluny. Perquè sembla que l’hagi feta amb els ulls tancats, simplement parant bé l’orella, sense caure en qualsevol formalisme. No hi ha moments d’indecisió a l’hora de formular acords impossibles dels quals una ment tradicional hauria defugit per no entendre’ls; al contrari, tot flueix. És música composada no pas per ser entesa, però sí sentida. I s’ha d’escoltar de la mateixa manera.
Així passen per davant nostre aquests quinze temes amb una naturalesa tan atmosfèrica, evolvent i dúctil que es fa difícil d’analitzar-los. Només trobem com a tema recurrent un parell d’acords que evolucionen i, igual que la pel·lícula, no acaben de resoldre. A part d’això, l’escolta de la banda sonora és un viatge sensorial, imprevisible, que tradueix en so les imatges que veiem en la pel·lícula, però al mateix temps té una caràcter tan fort que fa que vagi més enllà. Poseu-vos aquesta música mentre camineu pel carrer: cada ocell volant, cada persona corrent, cada núvol passant tenen alguna cosa més. És música que ens connecta, que ens fa sentir part d’una cosa més gran. I les melodies avancen de tal manera que semblen infinites. Senyores i senyors, la humanitat sona així.
Pocs temes escapen una mica de la naturalesa ambient. “Fearing That They Would Be Light-Headed For Want Of Food…”, per exemple, té una estructura que podem entendre marcada per una melodia recognoscible, a diferència de la resta de blocs musicals. Això es deu a que narra una rutina mecanitzada, un cert procés, en aquest cas un muntatge amb les ordres que el Lladre dóna a Kris un punt la té dominada. Primer funciona amb aquest tipus de música perquè tota la pel·lícula és un procediment donat per la creació, l’estudi i experimentació amb la màquina del temps. Però pràcticament la totalitat de la banda sonora d’Upstream Color defuig d’això. Com abans dèiem, no pretén ser compressiva sinó expansiva: no es tracta de copsar el to d’una escena, ni tan sols (o únicament) el caràcter d’un personatge. Es tracta de reflectir sentiments universals que van més enllà de la pel·lícula en si. Es tracta de mostrar la profunditat de tot allò que se’ns diu i de fer-ho visible (o en aquest cas audible) encara que nosaltres no ens en adonem. Però si tenim paciència i hi posem ganes, veurem que, darrere de tot, sempre hi ha alguna cosa més.
Potser tot això són tonteries. Potser tanta filosofia i tanta transcendència li van una mica grans al que és, en el sentit més tècnic, una simple música que acompanya unes imatges. Potser aquesta reflexió té sentit dins el meu cap i en el de ningú més. Però realment val la pena parar-se a divagar per una estona, perquè el que fa gent tan atrevida com Shane Carruth es mereix aquests petits moments de lucidesa. I així, assegut a la meva habitació, espero a que The Modern Ocean, la tercera pel·lícula del cineasta, tiri endavant d’una vegada. I confio en que Carruth farà tot el possible perquè, com sempre, ens porti un pas més enllà.
Martí Juan Batet
CriticCats 
Deja un comentario