“The Good Place”, a heavenly afterlife

Una sitcom situada al paradís? Pot sonar estrany, però està passant. I està passant gràcies a ni més ni menys que Michael Schur, el creador de Parks and Recreation i Brooklyn Nine-Nine, que també va ser, en el seu moment, guionista de The Office versió americana i d’alguns sketchs de Saturday Night Live. Schur porta temps entrenant-se en el marc de la comèdia, però la peça que ens ha presentat amb aquesta sèrie de NBC que està a Netflix Espanya és un món nou. Literalment.

La comèdia de Schur sempre ha tingut una cosa: un punt picant, un punt de repte, escapa de la pura comèdia blanca i respectuosa, dels gags simpàtics que podríem trobar a una sitcom amable com Friends. El que ha fet amb The Good Place, però, escapa de tot això. És un món de comèdia nou. Crea un entorn de pau i tranquil·litat, amb bromes senzilles, amb personatges tranquils, per de cop i volta tergiversar l’univers que t’estaves creant a la teva ment i deixar anar algun gag que cau com una bomba a la lectura de l’espectador. Una bomba, tot sigui dit, molt satisfactòria.

A la protagonista, Eleanor Shellstrop, l’encarna la polifacètica Kristen Bell. És una noia que desperta a “the good place”, el que seria l’equivalent al Paradís a l’univers creat per Schur, després de morir atropellada per un camió amb anuncis de disfunció erèctil. No va portar mai una bona vida, i des del primer moment és conscient que ha estat massa egoista i dolenta en vida com per haver acabat en un lloc com aquell. Les seves inseguretats i sospites es confirmen quan va coneixent el lloc on és i la resta dels seus habitants: tots són bona gent, que van morir en actes heroics o que van dur vides exemplars.

Això no és tot. A “The Good Place”, cada persona que ha mort pot trobar la seva ànima bessona. En el cas d’Eleanor, es tracta de Chidi (interpretat per William Jackson Harper), un professor universitari de filosofia i ètica que creu que el pitjor que va fer en vida va ser beure llet d’ametlla malgrat saber que era dolenta pel medi ambient. Els seus veïns són Tahani (interpretada per Jameela Jamil), una dona jove que va dedicar la seva vida a la caritat, i Jianyu (Manny Jacinto), un monjo budista amb un vot de silenci que manté fins i tot després de la mort.

Eleanor va coneixent la gent i descobrint l’entorn, va aprenent. Una de les coses que aprèn és l’existència de “The Bad Place”, l’equivalent a l’Infern de l’imaginari popular, amb tots els tipus de tortura imaginables. Així doncs, l’objectiu d’Eleanor es converteix en mantenir la seva falsa identitat, costi el que costi. Perquè qui no voldria una vida en un poble bonic, amb veïns somrients, ànimes bessones i bars preciosos amb iogurt gelat?

Però no tot pot anar bé, i de seguida que arriba Eleanor comencen els desastres al districte on està vivint. Desastres del nivell de pluja d’escombraries, animals gegants o gambes voladores. I ni tan sols gambes vives, cues de gamba per còctels.

Si no us sembla motiu suficient per veure-la que el seu creador sigui Michael Schur, faré una crida als fans de Damon Lindelof. Una de les ments darrere el fenomen de Lost, el creador de The Leftovers i guionista de pel·lícules com Tomorrowland, Star Trek: Into Darkness o Prometheus, Lindelof és una de les primeres persones que va sentir a parlar sobre el projecte. Schur, quan encara estava desenvolupant-lo, el va trucar i va quedar amb ell per explicar-li de què anava el projecte i com el pensava fer. Lindelof no només el va animar, sinó que el va posar en contacte amb Drew Goddard, que també havia estat guionista de Lost i que ha dirigit obres com The Cabin in the Woods, i que ara és un dels productors de The Good Place. Schur assegura que va ser quan va tenir el recolzament de Lindelof que va saber que podia tirar el projecte endavant. Em pregunto, veient la importància que té Lindelof per Michael Schur, si és coincidència que la protagonista de The Good Place nasqués el dia 14 d’octubre (data rellevant a la sèrie de Lindelof The Leftovers).

Una altra de les coses destacables de la sèrie és la seva diversitat. Malgrat que la protagonista inicial sigui Eleanor Shellstrop, encarnada per Kristen Bell, la sèrie acaba adoptant un to molt coral on Tahani, Jason i Chidi, els tres considerats POC (People of Color), tenen el mateix protagonisme. Eleanor és d’Arizona, estatunidenca de tota la vida. Tahani és anglesa i paquistanesa i es va criar a l’alta societat a Londres. Chidi va néixer a Nigèria i es va criar al Senegal, és un professor universitari d’ètica moral.

Això és destacable per diverses raons. La primera, perquè en l’època Trump mostrar un ambient divers i no conflictiu és una manera de normalitzar la convivència entre diferents col·lectius. Com es diu sempre, la ficció mostra la realitat, i The Good Place projecta una imatge positiva de tolerància i normalització. També hi ha relacions amoroses i, de la mateixa manera, les normalitza. De nou, si hi ha problemes a la relació no serà per les diferències culturals o d’origen dels personatges, sinó per la seva personalitat o els problemes que poden tenir a The Good Place. I mostrar relacions interracials a la televisió contribueix a normalitzar-les a la vida real.

The Good Place normalitza les relacions entre personatges, però ho fa sense voler insistir en que és tolerant o diversa. És a dir, no es menciona gairebé mai l’origen dels personatges o el seu color de pell, no com a part important de la seva trama o personalitat, com a mínim. De fet hi ha un gag on Eleanor és incapaç de pronunciar correctament el nom de Chidi. No es mostra dient “mireu, un nom nigerià difícil”, sinó com una manera de remarcar la personalitat egocèntrica i desagradable d’Eleanor. I m’atreviria a dir que aquest moment és el més intens a nivell d’exploració interracial de tota la sèrie. I és que, siguin bons o dolents, vinguin d’on vinguin, el paradís és un lloc per tothom. Per persones.

Si necessiteu una comèdia que no requereixi molta estona, mireu-la. Si voleu veure un dimoni representat pel brillant Adam Scott que encarna el més pur sexisme clàssic de Trump, mireu-la. Si voleu veure una de les sèries més diverses del panorama actual, mireu-la. Si voleu gaudir de l’humor astut de Parks and Recreation o Brooklyn Nine-Nine, mireu-la. En resum: feu-vos un favor, alegreu-vos el dia i mireu la sèrie.

 

Alexandra Gantzer

Same Software, Different Face: Why Jodie Whittaker Will Absolutely Not Ruin Doctor Who

“I’m The Doctor. I’m an alien from outer space, I’m a thousand years old, I’ve got two hearts and I can’t fly a plane!” —Eleventh Doctor, The Bells of Saint John, Doctor Who, in no way specifying gender.

As news of Jodie Whittaker taking over controls to the TARDIS swept the internet, making it implode in ten thousand different ways as people everywhere raced to their screens, their phones, their keyboards in desperate need to articulate anything even remotely close to an opinion about the BBC’s bold decision —and the use of this adjective is, unfortunately, already a statement—, we were bombarded with a storm of insults, praise and congratulations. Nobody seemed to focus on her capabilities. Nobody cared to look up her filmography other than the punctual Broadchurch reference.

Everyone was too busy worrying about her gender.

Human Hypocrisy and Why 13 Reasons Why Is the Show We Need

If you’ve been lurking the most mainstream corners of the internet and the infamous world of the self-centered, narcissistic social networks we are now so accustomed to, you’ve probably heard, read, or formed some kind of an opinion about Netflix’s newest binge-watchable show, 13 Reasons Why. If, like many others, you’ve been subjected to a constant shower of recommendations to watch this thirteen episode narrative, you might want to stop reading this right now. But, if you’re among those who believe in the necessity of confronting society’s most taboo topics like a beer-centered discussion on whether last night’s goal was on off-side or not, there’s a high chance you should press play on episode one —tape one— and begin the journey on Hannah Baker’s dying words.

Dirk Gently, Or The Show Where No One Knows Anything

Extravagant characters seem to be contemporary television’s own personal fetish. Whether in the shape of a thousand year old alien with a time machine, a neurotic doctor who hates his patients, or a high-functioning sociopath who just so happens to be a consulting detective, we seem to be utterly enchanted by the extravagance and brilliance of those main characters who often self-define themselves as geniuses or, who, far too often, are looked up to with awe and amazement by those other, less intellectually proficient supporting characters that accompany them. The Doctor’s companions, James Wilson, John Watson —all of them loyal, charismatic, and brave. All of them less incredible than their unbelievably talented counterparts.

The Game is Over: A Study in Sherlock Series Four

Here dwell together still two men of note/ Who never lived and so can never die.
Here, though the world explode, these two survive,/And it is always eighteen ninety-five.*

Vincent Starrett’s poem 221B echoes a popular thought amongst those enthusiasts who, attracted by the promise of mysteries and crime-solving, knocked on the door of that painfully fictional London flat and immersed themselves in the world of Sherlock Holmes, Consulting Detective.

Still the only one in the world.

The same thought that Sherlock creators Steven Moffat and Mark Gatiss —the brilliant Mofftiss— have used to conclude —until further notice, it seems— their love letter to Arthur Conan Doyle’s masterpiece. A thought that has coursed through the veins of a much-awaited fourth season, the run of which has been bumpy and edgy, if anything else. And, because three episodes are never enough, and because we kind of thought Moriarty was actually not dead, the sentiment of wanting it to continue forever clashes dramatically against the urge to preserve it intact before it all goes awry. The final episode adverts us, “When all else fails, there are two men sitting, arguing in a scruffy flat, like they’ve always been there, and they always will.” But, is Sherlock’s incarnation one we want to see for the ages? Is season four a dignified finale to what one can only label an extraordinary series?

Serial Narrative in D Major

Classical music is dead. Hipster trends and pop culture have brought back vinyls and record players and an undying thirst for a nostalgia that has, unfortunately, been only reserved to the eighties and nineties but hasn’t tended a hand to Bach, Beethoven and Mahler. Thankfully, there are still those who, eternally hopeful, believe in and are willing to fight to demonstrate that the only things decomposing are the corpses of those who wrote those immortal melodies we now recognize anywhere. Mozart in the Jungle is among those who firmly resist the idea that Millenials —ew— would never voluntarily sit through an orchestra rendition of the Moonlight Sonata.

Close Encounters of the Twin Peaks Kind

The multi-platform quality of contemporary television (and, okay, narratives in general) has perhaps brought us to the unfortunate climax of a fan’s best ally and worst enemy: merchandising. Because —and, admittedly, like everything— the excessive merchandising of certain movies, shows or franchises has ended up becoming an unfavorable bonus the profits of which the authors can hardly deprive themselves from anymore. This, with the ever-growing World-Building resources, seems to set the norm for fiction nowadays. It’s been the case, recently, with J. K. Rowling’s stretch to maintain a certain economic stability in the form of one Harry Potter and The Cursed Child, and it might just be the case with Mark Frost’s self-labeled ‘novel’: The Secret History of Twin Peaks. 

You’re Not Watching Brooklyn Nine Nine –And You’re Missing Out

New York City’s ninety-ninth precinct deals with robberies, murders, and disorderly conduct with deadpan comedy and slapstick, irony, and a healthy dose of catchphrases paired up with ridiculous facial expressions —thanks, Andy Samberg! And, for a show you just thought was a procedural —hint: it’s not— that seems to deal with a rather dark and corrupt area of the American society —hey, officer, hooded individuals are not all sadistic murderers!—, it is absolutely, brilliantly hilarious.

Why The How I Met Your Mother Finale Continues to Disappoint

Runner-up on the list of most controversial finales ever after what is perhaps the ending of one of the most mainstream shows ever created —Damon Lindelof and J. J. Abram’s Lost—, is, unequivocally, the How I Met Your Mother series finale. Even years after its airing, the finale continues to haunt the memories of so many fans who, as driven to expect, hoped for a finale that was far more conclusive, exuberant and overall fair both to the characters and to the audience. Because, regardless of whether the finale can be considered a classic ‘happy end’ or not, there is one thing that is plain clear: in the span of two hours, the writers brilliantly accomplished to tear down, and absolutely butcher any kind of character development suffered through nine years worth of episodes. In the final two-parter, How I Met Your Mother drastically managed to change the theme and message it had spent years trying to get across to the audience with a feeble excuse that “it’s life”. And that, despite what Carter Bays and Craig Thomas want to make us believe, is a cheap trick in order to excuse a severe lack of narrative control over their own show.